Fa dotze anys l’escola estrenava un edifici nou. Fa dotze anys molts de nosaltres entravem per primera vegada a una classe d’aquesta escola per a començar un llarg camí. Aquest camí és difícil d’explicar així que permeteu que prenguem les paraules de Lluís Llach per a explicar com ha estat.
El viatge ha estat llarg, ple d’aventures i de coneixences; molts han estat els companys i companyes dels que hem hagut de separar-nos, però també nombroses han estat les benvingudes.
Ha estat un viatge en que moltes matinades hem entrat en ports que no coneixíem – encara que per al gust dels alumnes potser massa de matinada!
En aquest viatge hem anat a ciutats per aprendre dels que en saben, els nostres professors.
El viatge ha durat molts anys (tants com dotze), però era preferible que fos així, que arribéssim a la fi del viatge ara que som rics de tot el que hem après. I ara? Ara hem d’anar més lluny, ara que creiem que arribem, hem de saber trobar noves sendes, hem de tenir ben present no aturar-nos.
En el cor hem de tenir present que l’escola ens ha donat aquest bell viatge, que sense ella no haguéssim sortit.
Estareu d’acord amb mi que després d’aquest paral·lelisme, ja és mala sort que la selectivitat de català ens portés a Troia i no a Ítaca.
Sigui com sigui al cap de dotze anys moltes són les experiències viscudes, les amistats forjades, la suor derramada, les llàgrimes caigudes...
Diuen que només valorem allò que tenim quan ho perdem, i aquesta és la sensació que els alumnes compartim avui, una sensació no del tot justificada perquè estem segurs que el pas que donarem no ens suposarà la pèrdua de la companyonia d’aquesta escola que ens ha apadrinat durant tant temps.
També diuen que enlloc s’està com a casa, i tot i que estic segur que aconseguirem treure el màxim profit al campus universitari, segurament recordarem amb enyor els esbarjos al pati de l’escola o fins i tot, pot passar, que trobem a faltar algun professor.
Finalment, i per a aquells menys romàntics que no creguin que els alumnes trobarem a faltar l’escola, penseu que com es diu en castellà “el roze hace el carinyo” així que poc o molt a tots ens costarà aixecar el vol.
Per acabar proposaré la idea que una companya va comentar a l’acabar aquest curs, i és que a l’acabar el batxillerat, ens haurien de donar l’opció de tornar-nos a matricular a primer de primària.
Cordialment,
Els alumnes 2n de batxillerat.
